No hay tags aún.
L’Starbucks de Francesc Macià estava ple. Vaig buscar un racó on llegir-me altre cop les preguntes que li faria a en Tian amb un cafè com a únic acompanyant. De sobte, m’arriba un correu electrònic seu al mòbil: “Marxo. T’he estat esperant fins ara. Que tinguis sort”. Com podia ser que marxés...Portava tres quarts d’hora esperant-lo. Em vaig posar tan nerviosa que vaig enviar-li deu correus en mig minut: “no marxis, t’estic esperant a dins!” Finalment ens vam trobar. Un malentès en l’hora de quedada va fer que l’entrevista fos... diferent. diguéssim que ja s'havia trencat el gel.
Es fa dir Tian, però el seu nom real és Joan Riba. La seva germana, un any i mig més gran que ell, no sabia pronunciar “Joan”. Li devia dir quelcom semblant a “Tian”, i així s’ha quedat. De fet, en xinès, Tian vol dir cel. I ell, això, ho sap. Ho ha buscat al Google.
És un periodista que va néixer el 1974 a Matadepera, a prop de Terrassa. És tertulià, guionista i subdirector del programa Divendres de TV3. A més, col·labora al diari Avui com a articulista i participa en la secció “Ull de poll” a RAC1 i en “El Club de la Mitjanit” de Catalunya Ràdio. Va començar la carrera de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, tot i que no la va acabar perquè creia que aprenia més a la ràdio de Matadepera, on treballava, que no pas anant a classe. Després va traslladar-se a un diari local... i va començar a escalar.
Quan vas començar a fer servir el nom de Tian professionalment?
Quan vaig començar a fer de periodista, en un diari a Terrassa, li vaig preguntar al meu director: i com firmo? Joan o Tian? I em va dir: a tu com et diuen? I vaig dir: Tian. Em va dir: doncs firma Tian. Des d’aquell dia, el poc que he fet ho he fet amb el nom de Tian. Podria haver dit: “vale, Tian m’ho diuen a casa però quan treballo sóc Joan...però em va semblar que m’havia de dir Tian i ja està”.
I per què has escollit el periodisme?
Perquè jo sempre he volgut ser periodista, no he volgut ser cap altra cosa. L’única cosa en la meva vida que he tingut clara és que volia ser periodista, la resta de coses no les he tingut mai clares. Però vaig fer una cosa que no està ben feta, i és que no vaig acabar la carrera.
Per què no?
Perquè crec que està molt mal plantejada. Sentia que perdia el temps. Jo vaig començar a treballar a primer i notava que aprenia més treballant que quan anava a classe. No em vaig desmatricular, però cada vegada treballava més i cada vegada anava menys a la universitat amb la qual cosa no vaig acabar. El primer el vaig apurar tot, el segon gairebé. Tinc alguna de tercer, quan ja ho vaig anar abandonant. Però tinc pensat que algun dia acabaré la carrera. A la UOC o alguna cosa d’aquestes, perquè ara no tinc temps d’anar a classe.
Però creus que és necessària una base acadèmica per ser periodista?
El periodisme és un ofici, i els oficis s’aprenen exercint-los. Això per descomptat. I el periodisme és una d’aquestes carreres que hauria de ser més un ofici que una carrera. Però per fer de periodista necessites una base cultural i intel·lectual una mica sòlida i, a més a més, uns criteris bàsics de què és el periodisme, de què serveix, el codi deontològic, l’estructura... Però com que el món canvia una barbaritat de ràpid, tot el que m’havien ensenyat fa vint anys a la facultat de periodisme ara segurament no em serveix per res perquè els propis diaris no saben quin és el seu model de negoci, amb la qual cosa el periodista ha d’exercir l’ofici i s’ha de formar, però s’ha de formar contínuament. No serveix de res estudiar una carrera de 4 anys i no interessar-te absolutament de res després.
I si ara triessis estudiar una carrera, quina faries?
Crec que més humanitats o història que no polítiques. una cosa que agafi molt de tot arreu. I no només coses culturals, sinó també una part de ciència. El problema ja ve de la pròpia escola: això que t’hagis d’especialitzar quan tens 12/13 anys... En el món en general s’ha d’estudiar de tot: coses bàsiques de ciències, de física, de química, perquè va molt bé és lligar conceptes que venen de diversos àmbits. A més, el periodisme és molt més que la política. El periodisme són moltes coses. Llavors hauria de ser com a molt més ampli. Si tu vols ser periodista, estudia-ho tot. I com que tot no es pot estudiar perquè no pots tenir mil carreres, fes un pla d’estudis que ho recopili tot i, a més a més d’això, molta pràctica. Mooooolta pràctica.
Quina va ser la teva primera feina?
Vaig començar col·laborant a Matadepera ràdio. Per allà hi ha passat molta gent que ara es dedica professionalment al periodisme. Les emissores municipals et deixen fer el que vulguis, i és això el que et dic: l’ofici s’aprèn practicant-lo, i prova i equivoca’t i crea i ara fes això i ara fes allò altre. Tota aquesta base que adquireixes et serveix per sempre, i no s’aprèn estudiant.
I després de Matadepera Ràdio?
Vaig treballar en un diari de Terrassa que es deia l’Actualitat, que era la competència del diari tradicional de Terrassa, amb 17, 18, 19 anys, no sé. L’Actualitat es va convertir en el Nou9, perquè van venir els del Nou9 d’Osona i el van comprar, després van venir els del Punt i van comprar el Nou9, després els del Punt van anar a Barcelona i jo vaig anar a Barcelona quan van obrir la redacció de Barcelona que estava al Raval. Del Punt vaig passar a l’Avui, de l’Avui me’n vaig anar a TV3 i allà estic.
O sigui, no has treballat de res que no estigui relacionat amb el periodisme?
Sí, jo vaig asfaltar carrers! La família del meu pare té una empresa petita d’asfaltar carrers, i jo hi anava a treballar als estius quan era petit, bueno petit, uns 14 anys. Però després, quan estava treballant en aquest diari de Terrassa, va haver un moment que vaig replantejar-me la meva vida i vaig anar a treballar un any asfaltant carrers. Fotia un fred acollonant a l’hivern! I vaig decidir que sí, que tota la vida havia volgut fer periodisme.
I què tal l’experiència d’asfaltar carrers?
Doncs mira, vaig aprendre un ofici. Tot és un ofici i de tot se n’aprèn. Està bé.
Com és un dia a dia teu?
Bàsicament, on estic més hores és a TV3, al programa Divendres, que és el programa de les tardes. Després un parell de vegades a la setmana vaig a RAC1 amb el Basté, col·laboro al Club de la Mitjanit d’en Pere Escobar a Catalunya Ràdio, col·laboro en altres programes de TV3 quan em criden a fer tertúlies i coses d’aquestes, escric una columna a l’Avui... i faig llibres de tant en tant.
La teva vida gira al voltant del periodisme, però on et veus d’aquí cinc anys?
Jo crec que serà diferent d’ara, segur. Treballar en un programa a la tele té una data de caducitat que no té treballar en un diari (que almenys no tenia, perquè ara amb la precarietat no ho sé). Però com que els programes de tele depenen de l’audiència i tenen un desgast, el renoven any a any, etc., jo crec que és bastant segur que d’aquí cinc anys no estaré on estic ara.
D’aquí cinc anys no tindrem el Divendres?
No, no, vaja, no crec. De moment encara no sabem si el tindrem l’any que ve, així que imagina’t.
I no mires La Riera?
No, no la miro. No em facis parlar dels culebrots de TV3 perquè tinc una opinió una mica... jo crec que les sèries nord-americanes estan molt ben fetes.
A part, has escrit llibres.
He fet una novel·la però no sóc escriptor. Ser escriptor és una cosa molt sèria. Jo he fet un intent, però a mi m’agradaria escriure més ficció amb cara i ulls perquè és molt més difícil ficcionar que explicar una realitat. La novel·la es diu L’home desconcertat, i hi ha periodistes pel mig i coses d’aquestes, i després he fet dues cròniques polítiques de tot aquest procés del que ja n’estem tots una mica avorrits. I en sortirà un ara al maig que es diu Mas i Junqueras: dos capitans i un sol timó. El títol ja ho diu tot.
Quin t’agrada més?
Els dos i cap. Jo he fet el llibre perquè me’l va proposar una editorial i sí que és veritat que són els dos vehicles polítics de Catalunya, el context polític actual a Catalunya és molt interessant i el que he fet és agafar la biografia de tots dos, la seva família, el lloc on van néixer, què van estudiar, trajectòria política, professional... Tot encreuat amb els partits amb el procés polític i context social i d’aquí en surt el meu llibre. Sortirà abans de les municipals.
Què en penses de la crisi del periodisme?
Jo crec que el periodisme no està en crisi. El que està en crisi és el model econòmic que permet fer periodisme. Això és una crisi de la indústria periodística, no del periodisme. El periodisme mai estarà en crisi, perquè el periodisme sempre farà falta. Però avui dia, en els mitjans de comunicació, és impossible que es reuneixin uns senyors i diguin: demà es parlarà d’això. Si a la gent li dóna la gana que es parli una altra cosa, tenen prou mecanismes perquè es parli d’una altra cosa. Si un tio que és periodista però no treballa en cap diari és prou espavilat i publica una notícia en el seu blog, que és una cosa fàcil i gratis de tenir, aquell diari ja no pot decidir de què es parlarà l’endemà. El que hem d’aconseguir els mitjans de comunicació tradicionals és fer el que ha fet el senyor Zuckerberg a Facebook: hi ha traslladat la publicitat, que és el que principalment ens dóna menjar.
Creus que el periodisme espanyol, en general, és un mal periodisme?
Diferencies entre el que es fa a Madrid i a Barcelona?
Sí.
Jo crec que hi ha molt bons periodistes a tots llocs, però segurament alguns diaris de Madrid, sobretot els de la dreta, fan més política que periodisme.
Més propaganda?
Exacte. S’ha de diferenciar entre els que fan propaganda i els que fan periodisme. Això no vol dir que a Catalunya no es faci política des dels mitjans de comunicació, perquè tothom té el seu univers. Però un diari que té una ideologia no vol dir que no sigui honest. Els periodistes no poden ser objectius perquè no són objectes i no poden ser objectius. Som subjectes, per tant som subjectius. Dins la subjectivitat, que tots la tenim, perquè estem influenciats per mil coses, hem de ser honestos. La gent ha d’estar educada en el sentit que l’emissor et diu la notícia des d’un punt de vista, i el ciutadà ha de ser capaç que de tota la informació que li arriben de diverses fonts se n’ha de fer ell una idea.
Quin és, per a tu, el diari més honest a Catalunya (o a Espanya)?
No ho sé. Crec que tots ho hauríem de procurar... Pot ser més honest un periodista que una capçalera o un diari. perquè els diaris tenen molts interessos econòmics. Això no vol dir que el periodista no en tingui perquè ell també ha de pagar la hipoteca a final de mes. Tots procuren ser el màxim d’honestos que poden.
Home...
Va, et descartaré, t’ho faré al revés. Hi ha diaris honestos molt deshonestos: La Razón, El Mundo i l’ABC. Els altres tindran dies de tot, com els periodistes.
Aleshores, El Punt Avui, que és l’extrem ideològic dels tres que has dit, no és deshonest?
Jo crec que no. El Punt Avui no s’inventa notícies. Explica notícies des del punt de vista ideològic subjectiu i de manera honesta, a diferència d’El Mundo que s’inventa notícies sabent que no són certes.
Sabent-ho?
Jo crec que sí. Vaja, jo diria que l’11-M el van fer uns yihadistes i no ETA... i ells continuen sobre això.
Com a professional del periodisme, quins pros i contres creus que té cada mitjà?
La ràdio el que té és la immediatesa, més que Internet. Obres el micro i parles. A Internet has d’escriure. Encara es va més ràpid parlant que escrivint. No li trobo cap contra.
La premsa la contra és molt evident... Internet publica les notícies el dia abans. El problema que tenen els diaris és que moltes vegades ells mateixos han d’escriure les notícies de la web. Perden un temps enorme i s’han desvirtuat de la premsa escrita. Els diaris que duien la informació més treballada estan perdent això.
I sobre el periodisme digital jo crec que el principal pro, sobretot, és la llibertat que fa que sigui molt fàcil publicar, que no es necessiti un gran equip de comunicació darrera amb molts calers.
Doncs jo, per moltes tecnologies que hi hagi, no trobo res com fullejar un diari.
Ni jo tampoc. No puc passar sense el diari. Però tu estudies periodisme i jo sóc un friki del periodisme. La gent normal que no té temps els és més fàcil agafar l’iPad i veure els quatre titulars. Per combatre això necessites que el ciutadà no pugui prescindir del paper, que li sigui obligatori llegir el paper.
I com farem això?
Fent que només trobi una notícia explicada en el paper, amb columnistes i reportatges amb profunditat que només hi hagi en el paper. El producte s’ha de fer imprescindible, oferir una cosa interessant. És el mateix que la tele: només tindrà futur i sentit si fa coses en directe, si cobreix esdeveniments en directe. Que tu només els puguis mirar allà. Fer programes gravats no tindrà cap sentit perquè no es podrà obligar a mirar allò. Mira, ara s’acaba de detenir el Rato. Si a mi la tele m’explica qui és Rato i què ha passat ho consumiré perquè allò està passant en aquell moment.
I s’està fent que la premsa sigui imprescindible?
S’està fent un esforç... Espero que sí s’estigui aconseguint, que mica en mica s’anirà trobant. No hi podrà haver mai un diari de paper que sigui només un diari de paper. La publicitat que rebi en la versió digital haurà de funcionar per sostenir la versió de paper. El paper continua sent més publicitat que altra cosa, però crec que trobarà l’equilibri. Perquè econòmicament funcioni, és diferent. Falta alguna cosa que encara no s’ha inventat. Però el futur és multimèdia.
Què t’agrada més: RAC1, TV3 o PuntAvui?
Tots tenen alguna virtut. Són mitjans diferents.
No podries passar sense cap?
Mira, et descarto el diari perquè hi he treballat molts anys. Com a professional, em ve més de gust fer tele i ràdio que premsa.
Com tries els temes sobre els quals opines?
Depèn. Si és a la ràdio, me’l demanen que volen tal comentari sobre una determinada cosa. Si és per l’Avui, trio el tema jo pensant què pot ser interessant pel lector, el que m’interessa a mi, una cosa sobre la qual jo tinc capacitat per opinar... Mai hi ha una sola raó.
Els mitjans en què treballes t’han posat mai alguna pega per publicar alguna cosa?
No.
Segur que mai t’has vist censurat?
No. Però no és del tot veritat això que et dic.
Entesos. Els fets tipus Charlie Hebdo et fan agafar por a l’hora d’escriure?
No. Si treballes de periodista local et poden trencar la cara, metafòricament, perquè has parlat d’alguna cosa que a algun veí li ha molestat. I aquest veí et troba. Però aquí Barcelona pots dir-li cul d’olla al President de la Generalitat i segurament ni ho llegirà. Al marge d’això, en quant a la por ara d’una amenaça gihadista o en el seu moment d’ETA jo no tinc por en el lloc que ocupo, però segurament sí que hi ha periodistes que poden tenir por. Hi ha hagut molts periodistes amenaçats per ETA i aquests tios són molt valents. S’han jugat la vida. El Xavier Vinadell va publicar tota la guerra bruta que feia el govern espanyol i es va haver d’exiliar. Ser periodista hauria de continuar sent una professió de risc. Jo em dedico a parlar de política catalana i no tinc un perill. Si jo em dediqués a parlar de cèl·lules gihadistes potser sí que tindria por. Però el que faig jo ara no em genera una por en absolut. El periodista, però, ha de fer el seu paper i no extralimitar-se.
Per tu, extralimitar-se és donar opinió quan no te la demanen?
Sí. De vegades sents periodistes que quan fan una pregunta et fan un article d’opinió. No ha de ser així. L’opinió la de donar la persona a qui has fet la pregunta. Això també és una mala praxi: el periodista no ha d’opinar. L’opinió la dones en un programa on a tu et criden per opinar. El periodista no és un superheroi, no s’ha de creure més que ningú.
Quina és la teva forma d’escriure articles?
Poc a poc. Quan saps que has d’escriure un article, el teu cervell va treballant prèviament. I llavors quan t’hi poses, allò va sortint com tu has anat treballant o a mesura que vas escrivint va sortint una altra història. Però tu, encara que no ho vulguis, ho vas madurant.
Per tant, el teu cervell columnista està sempre treballant?
Exacte. Encara que hi hagi un dia que tu no treballis, has d’estar informat igualment perquè un dia et faran parlar sobre això.
Quant tardes en escriure un article o una columna?
Depèn. Un comentari d’un minut a la ràdio trigo dues hores a fer-lo. Ho tinc calculat. I un article en un diari el mateix.
Per què treballes en opinió i no fent reportatges, per exemple?
Per les circumstàncies de la vida em dedico més això que altra cosa, però jo he fet informació, reportatges... Això ja ho he fet. Ara treballo en llocs on em toca més interpretar i opinar. Ara em toca això, doncs faig això tan bé com puc.
T’importaria tornar a informar?
Al contrari. Moltes vegades ho trobo a faltar. Jo crec que l’essència del periodisme és informar. I de vegades ho trobes a faltar perquè informar vol dir que vas a la font directa. Per opinar has d’opinar i també vas a la font, però per informar és indispensable que ho facis i sempre tens més informació que no pas si estàs més allunyat del nucli.
Tens plena llibertat per escriure el que vols a Twitter?
Sí. Però crec que es tracta més d’autoregulació: tu has de ser conscient de si ets un periodista, polític o ciutadà. Depèn del barret que portes has de saber quin missatge faràs públic. Aquí insultar i menysprear no ho ha de fer ningú, però si ets un ciutadà et pots permetre més el luxe de criticar el teu contrincant ideològic. Però el periodista no ha d’estar tot el dia a Twitter criticant a qui no pensa com ell, encara que sigui una crítica constructiva.
Com definiries la teva manera d’escriure?
Amb dos adjectius: passional, perquè per fer qualsevol cosa s’ha de tenir passió, i irònica. Crec que s’hauria de fer servir més la ironia en el sentit que no s’ha de donar tanta transcendència a tot. No prendre’s ni a un mateix seriosament, ni la majoria de les coses. L’única cosa impepinable és la mort. Per tant, passió i ironia... i rigor.
I ara, canviant una mica de tema i centrant-nos en l’actualitat, què en penses de la causa secessionista?
Catalunya serà independent segur perquè el camí no té retorn. Però no sé quan.
Et mulles a fer cap previsió del 27S?
Jo crec que tornarà a guanyar Convergència i seguit d’Esquerra Republicana perquè no només hi ha l’objectiu de la independència de Catalunya. Hi ha una batalla, una guerra per si el poder canvia o no de mans. No vull dir no només el govern o els partits, no només entre CIU i ERC, sinó una batalla soterrada entre classes socials. És un pols perquè el poder canviï de mans. Hi ha hagut unes classes socials que han tingut aquest poder i ara n’hi ha unes altres que li volen usurpar o volen que es reparteixi més i millor. I hi ha aquesta gran batalla. Hi pot haver gent independentista que voti un partit més ambigu perquè potser pel seu interès personal i per mantenir una situació de privilegi ja li va bé que mani aquest. No podem simplificar en el fet d’independència sí i independència no.
I ja per acabar, on creus que està la solució de l’economia espanyola?
En la productivitat i en la competitivitat. En no fer infraestructures que no tinguin un retorn econòmic, en la racionalitat. Sobretot en ser competitius. En no ser els que més treballem i els que menys produïm: segurament reballar menys hores i ser més productius. I saber adaptar-se a les noves tecnologies. Ser conscients que no estem a l’època industrial. I tot va a parar al mateix: en l’educació, estar ben informats. La solució no és fer classes de religió sinó fer un gran pacte nacional o estatal o com li vulguis dir per l’educació i que la gent estigui preparada.